background


sábado, 3 de enero de 2015

Marxar o Arribar.


El pes de les bosses li estava comprimint el canell d’una mà. Mentrestant, l’altra buscava impacientment les claus de casa en aquell fons que semblava etern: tiquet de la compra, mocadors, carregador, algun prospecte de propaganda, bàlsam de llavis, agenda, mp4 etc. Merda.  El pessigolleig constant i innocent dels seus rínxols balancejant-se insistentment per les galtes, li estaven fent perdre la poca paciència que li quedava. Segons després, els seus dits per fi es van fer amb les claus. El fred d’aquell vespre va ajudar que la mà que subjectava el pes de les maletes quedés adormida mentre pujava les escales que la conduïen, per fi, a casa. Sempre amunt i avall.



Feia gairebé set anys que la Júlia s’havia tret el carnet de conduir. Tenia en prou feines 19 anys quan ho va fer. Sempre havia pensat que això de portar cotxe no estava fet per ella. El temps i les circumstàncies l’havien acabat convencent del contrari. Era l’espai vital on la imaginació guanyava més poder. L’espai on probablement havia pres més decisions de la seva vida: carretera eterna, solitud, paisatge, música i més música. I més imaginar. L’espai on dir les coses en veu alta no feia cap por. L’espai on el convenciment i la valentia guanyaven més força que mai. L'espai on, perquè enganyar-nos, la covardia es maquillava gràcies a  l'híbrid que unia la sensació de tenir valor mentre semblava que fugies. 

Adrenalina, tristor, por, felicitat, calma, nervis, impotència, quilòmetres. Distància i conseqüentment fredor. Sempre...amunt i avall.


Per fi havia deixat caure totes les bosses a terra. Seguia repenjada a la porta. Recuperant l’alè, recordant i preguntant-se: però què coi estàs fent?



Nas gelat i vermell. Galtes rosades i pigues del nas difuminades, espantades pel fred d’un pis buit. Espantades d’ella mateixa.







1 comentario:

  1. Qui condueix diu que el seu cotxe és el seu santuari. Qui no condueix busca altres santuaris. Tots en necessitem un per pensar lliures de pressió... És tan important!
    Em quedo amb les ganes de saber què farà la Júlia en aquest pis buit...
    Laureta.

    ResponderEliminar