L'art de la desorientació

“Apunta’t bé l'adreça i de fet, no estaria malament que anessis el dia abans i deixessis molles de pa assenyalant el camí”. Lluny de voler exagerar la meva poca capacitat d’orientació espacial, això és tristament verídic; textualment extret d’un dels últims correus que vaig rebre a la meva bústia d’entrada a gratcient que el lloc on volíem anar a sopar estava especialment amagat. I sí, és una realitat amb la que convisc i que per molt que vulgui amagar-la se m’acaba veient el plumero a la primera de canvi. Tot plegat després s’acaba demostrant que és inequívocament molt pitjor optar per aquesta última opció.

Aquest fet sens dubte ja em ve de mena, però el cas és que quan vaig arribar a Barcelona (ara farà uns 6 anys) el que podíem titllar de mancança puntual que passava més o menys desapercebuda, es va veure agreujada a uns límits, fins llavors, desconeguts per a mi. Sí, ho confesso, les meves companyes d’universitat no me’n deixaven passar ni una i a la meva primera mostra de debilitat, em van arrossegar fins al quiosc més pròxim per comprar-me un mapa de la capital catalana. No era per menys, de fet els hi tinc molt agraït: agafava el metro per anar des del carrer Rosselló fins al carrer Aragó, fent dues parades de metro i empassant-me el canvi de la línia groga a la verda (sí, pels que ho coneixeu és l’etern passadís, el que no s’acaba mai...) . Encara el conservo, el mapa dic,  (pobre de mi que no ho fes), és per mi tota una relíquia. I per tal de fer-li els honors que es mereix, al menjador de casa resta penjat.

El cas és que tot i ser el meu sisè any a Barcelona, segueixo desorientant-me, perdent-me i buscant explicacions als meus col·lapses mentals quan  de sobte tinc un camí après  i tot d’una em despisto i ja no sé on sóc. No ho nego, queda clar que sóc una d’aquelles persones que va a Hospital Clínic i amb intencions de tornar a peu fins a Verdaguer, acaba apareixent a Poble Nou, sí. Però tots acabem tenint els nostres punts forts i els nostres punts febles i sens dubte, tants anys a Barcelona agafant transport públic d’alguna cosa han servit sinó per anar adquirint aquelles estratègies de batalla quan una agafa el metro. Poca broma, que amb l’experiència t’adones que això també és una habilitat, un art que t’ajuda a estalviar temps, esperes, aglomeracions i passejades inútils per les interminables i caloroses andanes del metro. Però això haurà d’esperar, almenys, a la pròxima entrada.

Un petit refugi.

Són les 7 del matí. Fent honor al seu malnom d’antipàtic i d’emprenyador el despertador fa, com cada matí, la seva feina.  Tots tenim els nostres rituals a l’hora de llevar-nos, i sens dubte, busquem les nostres estratègies per fer que la nostra relació amb aquest aparell sigui el més cordial i plàcida possible. Jo utilitzo la més convencional, la més típica: la dels 5 minuts més. D’altres, es posaran el despertador a l’altra punta de l’habitació per tal d’aixecar-se sí o sí, (per nassos,vaja); i d’altres estan tan ben programats que d’un salt, i d’acord amb el primer pip, fan alehop i ja estan amunt, no hi ha treva, són automàtics.  Fins i tot m’atreviria a dir que són com d’una altra espècie. Quin valor.  Així doncs, després del meu temps de rigor i/o de conscienciació, és moment de ser valents i fer el pensament d’aixecar-se i d’abandonar el microclima d’escalforeta que hem covat sota el pes de les mantes i els llençols. De manera innata, premo el mode ON de la ràdio, i el que semblava ser un moment de solitud i de foscor, queda interromput pel riure del Vador Lladó, Núria Casas, & Co. Les lleganyes comencen a desenganxar-se i el cervell comença a activar-se. Tot seguit arriba la secció : “les coses d’en Peyu” . La sintonia porta el nom del Fricandó Matiner, de rac105.  Somric.

Després d’un bon esmorzar a base de fruita; un entrepanet i un cafetó, m’enfundo les xiruques, els meus texans d’anar al bosc i em preparo la motxilla. No hi poden faltar: la càmera , l’aigua , les ulleres de sol  i els clínex . Miro per la finestra, el cel nocturn comença a amainar i els primers bocins de sol entren per la finestra. El dia s’endevina preciós. Perfecte per sortir a caminar. M’envaeix aquella meravellosa sensació d’abans  de gaudir d’un bon moment. Les imitacions del Xavi Cazorla em recorden que m’he deixat la ràdio encesa. Abric en mà, la paro.

Baixo les escales amb precisió i començo a enfilar el carrer barcelona. Amunt, amunt. Em deturo a Sant Francesc. Si tanco un moment els ulls, oloro el mes de Juny: pólvora; barreja; inici de l’estiu. Les nostres mans agafades, multituds de gent. No em deixaves anar. Música, passa- carrers: Patum, salts.  Tu, jo. Amics. Obro els ulls. L’aire fresc que m’acaricia la cara em recorda que encara estem al mes de Febrer. Records.

Continuo caminant. Malgrat que estiguem a l’hivern el passatge del trencacames no perdona, el sol pica i les primeres gotes de suor comencen a esclarir-se per la superfície de l’esquena.  Tot plegat, val la pena. El paisatge és seductor i Berga comença a desplegar-se als meus peus. És encisador.

 Segueixo tirant cap amunt. La carretera s’estreteix. Sento el soroll d’un canal i els galls de la granja que deixo enrere. Petits plaers. L’hostal Cal Nen i el restaurant Sant Marc m’indiquen que aviat arribaré al camí que marcarà el meu punt de partida. Immersa amb els meus pensaments segueixo recordant. Aquest cop em remunto a la infància, baixant de Peguera, amb bona companyia, amb família.  Sempre adreçàvem per aquest trosset de carretera, el meu pare sempre ha apreciat aquest raconet. Plaers que s’encomanen.

Aviat arribo a la falda de la muntanya. S’imposa majestuosa als meus ulls. Les indicacions són clares: Queralt, 2.2 quilòmetres. El camí serà personalment feixuc, però sens dubte, enamoradís, formós.  25 minuts de camí fets amb companyia d’altres veïns esporàdics de la ciutat, que amb gentilesa i afecte et saluden al teu pas per les entranyes del camí. El millor, arribar a dalt de tot.  I recordar el sentiment de pertinença i estima que li tens a aquesta  petita ciutat  que t’ha acollit i t’ha donat sempre el millor d’ella des que vas arribar al món: família, amics, amor.