Vacuïtat: qualitat de vacu.

Comptar l’arribada de l’estiu a partir del dia que definitivament  canvies el nòrdic pels llençols. Inventar-te la vida  paral·lela de l’actor secundari durant el transcurs de la pel·lícula on s’explica la vida d’un clar protagonista. Llegir un llibre i imaginar-te quantes vegades l’autor deu haver esborrat aquella frase davant l’ordinador, quants maldecaps li deu haver costat trobar un sinònim a aquella paraula; o quants minuts, hores o inclús dies ha deixat passar entre paràgraf i paràgraf. Caminar entre una multitud, i adonar-te’n que deixes endarrere  50 vides/segon d’interessantíssimes persones que mai tindràs l’oportunitat de conèixer. Escoltar una cançó, i cavil·lar a quants milers de persones els deu fer feliç i al mateix temps a quants milers de persones més els deu entristir. Veure una fotografia i intentar entendre un somriure, una situació, un sentiment. Comptar el temps que dura un trajecte, pel número de cançons que tens temps d’escoltar.

I és que de vegades, només necessitem canviar el punt de vista des del qual ens mirem les coses. Anar més enllà, o no, ja és decisió nostra. Però almenys és interessant recordar que per arribar a ser una persona crítica amb el que t’envolta, cal entendre totes les opcions de les quals disposes, deixant la superficialitat, per una altra estona.

Forever Young

Galetetes salades, festucs, llaminadures de totes les classes, sandvitxos d’estil “british”, paquets de suc, coca-cola, begudes energètiques,  galetes Pim d’aquelles amb xocolata i melmelada de maduixa i/o de taronja, tabac etc. I no podria parar. De fons la Macarena. M’augurava un llarg viatge.

El vagó era petit,  suficientment petit com perquè em toqués assentar-me al seu costat.  No podia tenir més sort em vaig dir: “aniràs asseguda del revés ( a contra direcció) i a més a més tindràs una “grata” companyia”. El millor de tot,  els seients anaven de quatre en quatre. No tenia escapatòria: al minut 1 del viatge ja sabia que diria adéu a qualsevol intent de lectura, a qualsevol intent de becaina postlectura i a qualsevol intent de fugir del soroll amb la música de l’ipod  a tot drap. Era irrefutable, l’aldarull  es superposava a tots aquests tempteigs de passar desapercebuda entre tot aquell rebombori.

Ara era el torn del Ricky Martin “un dos tres un pasito pa’ lante María... un dos tres...”. Entre la María del preuat R.M. i l’accent francés d’aquells individus que no es tallaven ni un pèl, el vagó ,com qui no volia la cosa, va esdevenir més eróticofestivo que mai. “No, si al final, estarem prou entretinguts”- vaig pensar.

Fotos amunt, fotos avall. Ara em poso aquí, ara em poso allà. Eren adolescents, dos nois i quatre noies (renoi! Que ben acompanyats). N’hi havia una que portava el control de tot el tinglado. Jo no entenia ni papa de francès, però els altres li seguien les instruccions al peu de la lletra. Ella deia A, tots feien A. “Ara ens dibuixarem uns mostatxos (al més pur estil Dalí), i ens farem més fotos”. La noia va agafar la seva bossa, i d’allà hi va treure un necesser de maquillatge, equipadíssim. Ni que fos la Kate Moss. El cas és que va treure l’infal·lible llapis d’ulls, i van acabar tots amb el bigotet dibuixat, llestos per iniciar la pròxima sessió fotogràfica. El meu patiment anava in crescendo degut a la meva perillosa proximitat a l’objectiu de la càmera.  Ho tenia prou visualitzat “Acabaràs sortint a la foto de portada del Facebook d’algun d’aquests ninos hormonats. Sí, millor ens fiquem les ulleres de sol i per si de cas, prevenim”.

Jo els observava,  i al final una mica recelosa reflexionava. “Quina enveja em feu malpartits, gaudiu ara que podeu!” I diguem-li que va ser casualitat, o cosa del destí... que donant una petita treva al pop/reggeaton rocambolesc  que va estar sonant al vagó durant tot el viatge, en aquell precís instant l’inconfusible Forever Young d’Alphaville va envair tímidament tots els indrets d’aquell vagó.