Galetetes salades,
festucs, llaminadures de totes les classes, sandvitxos d’estil “british”,
paquets de suc, coca-cola, begudes energètiques, galetes Pim d’aquelles amb xocolata i
melmelada de maduixa i/o de taronja, tabac etc. I no podria parar. De fons la Macarena.
M’augurava un llarg viatge.
El vagó era
petit, suficientment petit com perquè em
toqués assentar-me al seu costat. No
podia tenir més sort em vaig dir: “aniràs asseguda del revés ( a contra
direcció) i a més a més tindràs una “grata” companyia”. El millor de tot, els seients anaven de quatre en quatre. No
tenia escapatòria: al minut 1 del viatge ja sabia que diria adéu a qualsevol
intent de lectura, a qualsevol intent de becaina postlectura i a qualsevol
intent de fugir del soroll amb la música de l’ipod a tot drap. Era
irrefutable, l’aldarull es superposava a
tots aquests tempteigs de passar desapercebuda entre tot aquell rebombori.
Ara era el torn del
Ricky Martin “un dos tres un pasito pa’
lante María... un dos tres...”. Entre la María del preuat R.M. i l’accent
francés d’aquells individus que no es tallaven ni un pèl, el vagó ,com qui no
volia la cosa, va esdevenir més eróticofestivo
que mai. “No, si al final, estarem prou entretinguts”- vaig pensar.
Fotos amunt, fotos
avall. Ara em poso aquí, ara em poso allà. Eren adolescents, dos nois i quatre
noies (renoi! Que ben acompanyats). N’hi havia una que portava el control de
tot el tinglado. Jo no entenia ni
papa de francès, però els altres li seguien les instruccions al peu de la
lletra. Ella deia A, tots feien A. “Ara ens dibuixarem uns mostatxos (al més
pur estil Dalí), i ens farem més fotos”. La noia va agafar la seva bossa, i d’allà
hi va treure un necesser de maquillatge, equipadíssim. Ni que fos la Kate Moss.
El cas és que va treure l’infal·lible llapis d’ulls, i van acabar tots amb el
bigotet dibuixat, llestos per iniciar la pròxima sessió fotogràfica. El meu
patiment anava in crescendo degut a
la meva perillosa proximitat a l’objectiu de la càmera. Ho tenia prou visualitzat “Acabaràs sortint a
la foto de portada del Facebook d’algun d’aquests ninos hormonats. Sí, millor
ens fiquem les ulleres de sol i per si de cas, prevenim”.
Jo els observava, i al final una mica recelosa reflexionava. “Quina
enveja em feu malpartits, gaudiu ara que podeu!” I diguem-li que va ser
casualitat, o cosa del destí... que donant una petita treva al pop/reggeaton
rocambolesc que va estar sonant al vagó
durant tot el viatge, en aquell precís instant l’inconfusible Forever Young d’Alphaville va envair
tímidament tots els indrets d’aquell vagó.
Sens dubte, I want to be forever young... per sort tu sempre em fas sentir jove!
ResponderEliminarLaura