L'art de la desorientació

“Apunta’t bé l'adreça i de fet, no estaria malament que anessis el dia abans i deixessis molles de pa assenyalant el camí”. Lluny de voler exagerar la meva poca capacitat d’orientació espacial, això és tristament verídic; textualment extret d’un dels últims correus que vaig rebre a la meva bústia d’entrada a gratcient que el lloc on volíem anar a sopar estava especialment amagat. I sí, és una realitat amb la que convisc i que per molt que vulgui amagar-la se m’acaba veient el plumero a la primera de canvi. Tot plegat després s’acaba demostrant que és inequívocament molt pitjor optar per aquesta última opció.

Aquest fet sens dubte ja em ve de mena, però el cas és que quan vaig arribar a Barcelona (ara farà uns 6 anys) el que podíem titllar de mancança puntual que passava més o menys desapercebuda, es va veure agreujada a uns límits, fins llavors, desconeguts per a mi. Sí, ho confesso, les meves companyes d’universitat no me’n deixaven passar ni una i a la meva primera mostra de debilitat, em van arrossegar fins al quiosc més pròxim per comprar-me un mapa de la capital catalana. No era per menys, de fet els hi tinc molt agraït: agafava el metro per anar des del carrer Rosselló fins al carrer Aragó, fent dues parades de metro i empassant-me el canvi de la línia groga a la verda (sí, pels que ho coneixeu és l’etern passadís, el que no s’acaba mai...) . Encara el conservo, el mapa dic,  (pobre de mi que no ho fes), és per mi tota una relíquia. I per tal de fer-li els honors que es mereix, al menjador de casa resta penjat.

El cas és que tot i ser el meu sisè any a Barcelona, segueixo desorientant-me, perdent-me i buscant explicacions als meus col·lapses mentals quan  de sobte tinc un camí après  i tot d’una em despisto i ja no sé on sóc. No ho nego, queda clar que sóc una d’aquelles persones que va a Hospital Clínic i amb intencions de tornar a peu fins a Verdaguer, acaba apareixent a Poble Nou, sí. Però tots acabem tenint els nostres punts forts i els nostres punts febles i sens dubte, tants anys a Barcelona agafant transport públic d’alguna cosa han servit sinó per anar adquirint aquelles estratègies de batalla quan una agafa el metro. Poca broma, que amb l’experiència t’adones que això també és una habilitat, un art que t’ajuda a estalviar temps, esperes, aglomeracions i passejades inútils per les interminables i caloroses andanes del metro. Però això haurà d’esperar, almenys, a la pròxima entrada.