“Apunta’t bé l'adreça i de fet, no estaria
malament que anessis el dia abans i deixessis molles de pa assenyalant el camí”. Lluny de
voler exagerar la meva poca capacitat d’orientació espacial, això és tristament
verídic; textualment extret d’un dels últims correus que vaig rebre a la meva
bústia d’entrada a gratcient que el lloc on volíem anar a sopar estava
especialment amagat. I sí, és una realitat amb la que convisc i que per molt
que vulgui amagar-la se m’acaba veient el
plumero a la primera de canvi. Tot plegat després s’acaba demostrant que és
inequívocament molt pitjor optar per aquesta última opció.
Aquest
fet sens dubte ja em ve de mena, però el cas és que quan vaig arribar a
Barcelona (ara farà uns 6 anys) el que podíem titllar de mancança puntual que
passava més o menys desapercebuda, es
va veure agreujada a uns límits, fins llavors, desconeguts per a mi. Sí, ho
confesso, les meves companyes d’universitat no me’n deixaven passar ni una i a
la meva primera mostra de debilitat, em van arrossegar fins al quiosc més
pròxim per comprar-me un mapa de la capital catalana. No era per menys, de fet
els hi tinc molt agraït: agafava el metro per anar des del carrer Rosselló fins
al carrer Aragó, fent dues parades de metro i empassant-me el canvi de la línia
groga a la verda (sí, pels que ho coneixeu és l’etern passadís, el que no s’acaba
mai...) .
Encara el conservo, el mapa dic, (pobre
de mi que no ho fes), és per mi tota una relíquia. I per tal de fer-li els honors
que es mereix, al menjador de casa resta penjat.
El cas
és que tot i ser el meu sisè any a Barcelona, segueixo desorientant-me,
perdent-me i buscant explicacions als meus col·lapses mentals quan de sobte tinc un camí après i tot d’una em despisto i ja no sé on sóc. No ho nego, queda clar que sóc una d’aquelles persones que va a Hospital Clínic i amb intencions de tornar
a peu fins a Verdaguer, acaba apareixent a Poble Nou, sí. Però tots acabem
tenint els nostres punts forts i els nostres punts febles i sens dubte, tants
anys a Barcelona agafant transport públic d’alguna cosa han servit sinó per
anar adquirint aquelles estratègies de batalla quan una agafa el metro. Poca
broma, que amb l’experiència t’adones que això també és una habilitat, un art
que t’ajuda a estalviar temps, esperes, aglomeracions i passejades inútils per
les interminables i caloroses andanes del metro. Però això haurà d’esperar,
almenys, a la pròxima entrada.
JAjajajaajaja!
ResponderEliminarPobrissona...
Dono fe que ets un dessastre, però ets tan graciosa! és impossible que et perdis mil vegades per anar de acta teva al collins, però si no no series tu!
I cito a en Mark Darcy a la peli Bridget Jones quan fa un brindis (però canvio el nom de Bridget pel teu):
"To Ester, just as she is"
Love you.
Laura
de acta no, de casa... ;)
ResponderEliminarLaura