Un petit refugi.

Són les 7 del matí. Fent honor al seu malnom d’antipàtic i d’emprenyador el despertador fa, com cada matí, la seva feina.  Tots tenim els nostres rituals a l’hora de llevar-nos, i sens dubte, busquem les nostres estratègies per fer que la nostra relació amb aquest aparell sigui el més cordial i plàcida possible. Jo utilitzo la més convencional, la més típica: la dels 5 minuts més. D’altres, es posaran el despertador a l’altra punta de l’habitació per tal d’aixecar-se sí o sí, (per nassos,vaja); i d’altres estan tan ben programats que d’un salt, i d’acord amb el primer pip, fan alehop i ja estan amunt, no hi ha treva, són automàtics.  Fins i tot m’atreviria a dir que són com d’una altra espècie. Quin valor.  Així doncs, després del meu temps de rigor i/o de conscienciació, és moment de ser valents i fer el pensament d’aixecar-se i d’abandonar el microclima d’escalforeta que hem covat sota el pes de les mantes i els llençols. De manera innata, premo el mode ON de la ràdio, i el que semblava ser un moment de solitud i de foscor, queda interromput pel riure del Vador Lladó, Núria Casas, & Co. Les lleganyes comencen a desenganxar-se i el cervell comença a activar-se. Tot seguit arriba la secció : “les coses d’en Peyu” . La sintonia porta el nom del Fricandó Matiner, de rac105.  Somric.

Després d’un bon esmorzar a base de fruita; un entrepanet i un cafetó, m’enfundo les xiruques, els meus texans d’anar al bosc i em preparo la motxilla. No hi poden faltar: la càmera , l’aigua , les ulleres de sol  i els clínex . Miro per la finestra, el cel nocturn comença a amainar i els primers bocins de sol entren per la finestra. El dia s’endevina preciós. Perfecte per sortir a caminar. M’envaeix aquella meravellosa sensació d’abans  de gaudir d’un bon moment. Les imitacions del Xavi Cazorla em recorden que m’he deixat la ràdio encesa. Abric en mà, la paro.

Baixo les escales amb precisió i començo a enfilar el carrer barcelona. Amunt, amunt. Em deturo a Sant Francesc. Si tanco un moment els ulls, oloro el mes de Juny: pólvora; barreja; inici de l’estiu. Les nostres mans agafades, multituds de gent. No em deixaves anar. Música, passa- carrers: Patum, salts.  Tu, jo. Amics. Obro els ulls. L’aire fresc que m’acaricia la cara em recorda que encara estem al mes de Febrer. Records.

Continuo caminant. Malgrat que estiguem a l’hivern el passatge del trencacames no perdona, el sol pica i les primeres gotes de suor comencen a esclarir-se per la superfície de l’esquena.  Tot plegat, val la pena. El paisatge és seductor i Berga comença a desplegar-se als meus peus. És encisador.

 Segueixo tirant cap amunt. La carretera s’estreteix. Sento el soroll d’un canal i els galls de la granja que deixo enrere. Petits plaers. L’hostal Cal Nen i el restaurant Sant Marc m’indiquen que aviat arribaré al camí que marcarà el meu punt de partida. Immersa amb els meus pensaments segueixo recordant. Aquest cop em remunto a la infància, baixant de Peguera, amb bona companyia, amb família.  Sempre adreçàvem per aquest trosset de carretera, el meu pare sempre ha apreciat aquest raconet. Plaers que s’encomanen.

Aviat arribo a la falda de la muntanya. S’imposa majestuosa als meus ulls. Les indicacions són clares: Queralt, 2.2 quilòmetres. El camí serà personalment feixuc, però sens dubte, enamoradís, formós.  25 minuts de camí fets amb companyia d’altres veïns esporàdics de la ciutat, que amb gentilesa i afecte et saluden al teu pas per les entranyes del camí. El millor, arribar a dalt de tot.  I recordar el sentiment de pertinença i estima que li tens a aquesta  petita ciutat  que t’ha acollit i t’ha donat sempre el millor d’ella des que vas arribar al món: família, amics, amor.