Je t'aime

Té els cabells rinxolats (molt rinxolats), curts, és rossa. Està asseguda i s’endevina d’estatura menuda, sens dubte, no passa desapercebuda. La dolçor del seu rostre em fa fixar la meva atenció amb ella. Galtes rosades, bufones i ulls color mel. La paraula que millor la defineix és senzillesa, amb el posat, amb el vestir: uns texans, un jersei de punt color cru i unes vambes; no necessita més.

Seu just davant meu, al costat de la finestra. Mentre el tren avança, els seus ulls deixen enrere el paisatge que contemplen; fa sol. A les seves mans, una llibreta petita, d’aquelles de fulles blanques i sense anelles. És de tapa dura, acolorida i amb un rerefons inconfusible : La Tour Eiffel; el missatge és clar: Je t’aime. L’aire vintage fa que sigui encisadora a la vista, temptadora. Comença a remenar per entre la bossa i finalment es fa amb el que busca, el bolígraf negre. Obre la llibreta d’una manera poc habitual. Segueix cridant-me l’atenció, l’observo. El full està horitzontal, en comptes d’escriure amb la disposició del paper d’esquerra a dreta, ho fa de dalt a baix. Comença a escriure. Em recorda a mi. Ho fa amb ganes, té coses a dir, a expressar.

Passats uns minuts, s’atura. Mira per la finestra, continuem deixant el paisatge enrere, impassible als nostres ulls. La pausa és curta. Torna a obrir la llibreta, però ara per la pàgina 1. Rellegeix, somriu. Somriu amb complicitat. Reconec aquesta sensació...pau, tranquil·litat.

De sobte, els meus pensaments s’interrompen per la megafonia del tren: pròxima parada, aeroport.