El passeig

Són les 22h. Al carrer fa fred, i més quan una acaba de sopar. No ... si la meva àvia ja ho diu! : “un bon català sempre té fred després de menjar”, i el meu organisme sense ànims d’aixecar anys de dita i tradició, el segueix al peu de la lletra tal que semblo un pollet acabat de sortir de l’ou. M’arrauleixo entre els seus braços, i sembla que així el fred es calma una mica, almenys psicològicament. “El passeig serà curt, arribar fins a casa només ens portarà deu minuts”-sempre em diu. Confesso que això també ajuda.

És dimecres, els dimecres sempre són un bon dia. Com ja és habitual, Gràcia és la nostra destinació per excel·lència: per la proximitat; per l’ambient de barri que ens brinda. Sent de poble de tota la vida, refugiar-se entre els seus carrers un cop a la setmana, reconec que és un respir d’aire fresc dintre l’alè cosmopolita que sempre està present a Barcelona.

Ja hem arribat a la Plaça de la Revolució de Setembre de 1868, records que fan olor: cervesa, terrassetes, Barça. Nosaltres ens entenem. Poc a poc el fred comença a afeblir-se. Un carrer més un carrer menys i sense adonar-nos-en ja estem emprenent el de la Fraternitat. I allà la tenim, com sempre. Aquella finestra que em desperta curiositat, emoció. La mateixa prestatgeria repleta de llibres a banda i banda; el flexo; les llums de bou incrustades en aquell sostre amb reminiscències a la fusta, que, com sempre, romanen obertes. I és que cada dimecres quan les nostres passes acompanyades del fred travessen aquell carrer, deixo anar la meva imaginació... i m’acompanya l’indescriptible excitació d’inventar-me la vida del/la individu-ídua que jau sota la llum d’aquell flexo.

El millor? Saber que aquell lloc sempre serà fruit del romanticisme dels meus pensaments, sense que ningú més hi pugui irrompre.